PARAULA VIVA

Como lo prometido es deuda, os prometo que me daréis 5€ porque sí.

No sabeu què és la paraula viva? No, no em refereixo a aquell moviment poètic que vem estudiar al cole. Vem agafar el mateix nom, digueu-nos originals, però consisteix en dir el primer que et passa pel cap sense pensar en el significat.
I com una imatge val més que mil paraules, doncs posaré unes mil i una paraules perquè amb una imatge no es pot explicar això. Si algú l'aconsegueix, la penjarem aquí. Ho prometo.

Anava la minga donostiarra fent cercles de lascívia en ple xamfrà quan de sobte la gata maula del senyor Enric, que no vivia sota el pont de Sant Jaume de les Abadesses sinó a Brooklyn i la Geltrú, s'esgarrifà al veure com n'era de poruga l'oruga feta d'or i una mica d'ungla.
Quins gemecs fotia el bròquil, podia caure sobre la pluja seca, on els llops i les festes majors tenen cabuda, i si no hi hagués cotxes herbívors podrien conviure en un món de birra i escrúpuls.
I em pregunta vostè, calamar sense tinta, que de quin color vull el bistec? Només li diré que si l'arrel quadrada de samfaina amb jutges és més gran que els xiclets de xoriço, es regalaran nespres sense closca i ferraris de núvol. Miri, si no en vol cap vingui demà a primera hora que l'eclipse del meu gos es produirà sens més demora.

Batum! batum als colzes portava la nena rica sense sabar-ho. La foscor que inundava els gots de fusta flajelava amb tal intensitat els seus ulls que mirava espantada cap enllà, ara sí, ara sí, ara sí.