L'origen dels imants

Es trobaven quatre Rogers anant cap a l’escola: en Roger, en Roger, en Roger i en Jordi, que anava disfressat de Roger, perquè un amic seu, en Roger, li va comentar que la mestra de Rogers era molt atractiva, i per això va decidir fer-se aquest canvi de sexe, que no tenia marxa enrere. Ell, de fet, serà el protagonista d’aquest relat.
Quan va arribar a l’escola va tenir una gran decepció, ja que la mestra de Rogers era la cosina bessona idèntica de la mestra de Jordis, una dona d’uns 75 anys, amb tots els defectes imaginables i per imaginar. Llavors va pensar que per què en Roger l’havia enganyat, i el va anar a buscar per preguntar-li. A l’aula no hi era, i va començar a buscar-lo per tota l’escola, però no hi era. Al tornar cap a l’aula de Rogers, va passar per davant de les guixetes dels estudiants, concretament a les guixetes dels Rogers, i n’hi havia una d’oberta, endevineu quina? Doncs sí, era la guixeta de la Paris Hilton, que com tenia tants diners va demanar al papà de tenir propietats a llocs que per raons lògiques no les pot tenir, com per exemple l’església del Vaticà o fins i tot les matemàtiques, a part de la ja esmentada guixeta, on per cert, no hi havia res.
Bé, com anàvem dient, el nostre protagonista, que ja havia perdut els nervis, va fer un cop de puny de ràbia a la porta d’una altra guixeta, tan fort que es va obrir una altra que estava 3 llocs cap a la dreta. Aquesta sí que era la d’en Roger, el que l’havia enganyat, n’estava del tot segur, ja que posava Roger. Va començar a mirar tot el que hi havia i de mica en mica ho va anar comprenent tot: el primer que va veure va ser una revista pornogràfica on apareixien dones velles, molt velles, fins i tot alguna ni apareixia ja que en la seva època no tenien càmeres de fotos. El nostre protagonista començava a tenir nàusees i va preferir deixar aquesta revista, però el que hi havia a sota era encara més sorprenent, un informe mèdic, en el que deia que en Roger estava malalt de manera crònica. La malaltia, poc coneguda ja que només afectava a 1 de cada 97.340.916.46712 Rogers (incís: aquest nombre a partir d’ara passarà a rebre el nom de redimoni, per si de cas torna a sortir, és a dir, que la malaltia afectava a 1 de cada redimoni de Rogers), es deia fascinació per l’horror, és a dir, que tot el que a la gent acostuma a fer fàstic, a ell li excitava. De fet havia tingut problemes d’addicció al suc que regalima de les bosses de matèria orgànica i havia estat ingressat vàries vegades a centres de desintoxicació, ja que requeia amb freqüència.
En Roger (el nostre protagonista, al qual l’anomenarem ex-Jordi a partir d’ara per evitar confusions) va sentir fàstic i llàstima per en Roger, i va decidir ajudar-lo, ja que tenia molts bons records de l’estiu que van passar junts jugant a veure qui era capaç de capbussar-se més temps a les fosses sèptiques. Evidentment, n’ex-Jordi sempre perdia.
Va buscar-lo per hospitals, clíniques, centres de desintoxicació, carrers fastigosos, preguntant si coneixien en Roger, un noi amb fascinació per l’horror. Per una sola paraula no va aconseguir trobar-lo en un d’aquests carrers, ja que va preguntar a un rodamón brut si sabia on parava en Roger, i li va dir que no. Si li hagués dit que sí,l’hauria trobat.
Tots els intents varen ser en va, fins que un dia, mirant la televisió, va veure’l en una concentració de feixistes a Madrid, així que n’ex-Jordi no s’ho a pensar dues vegades, sinó tres, i va anar corrent a comprar el pa. Després de menjar-se’l va fer una migdiada i al llevar-se va recordar les imatges que havia vist d’en Roger amb una pancarta de “Franco despierta”, que ja se n’havia oblidat, i va anar volant fins a Madrid. Ves per on, al McDonald’s de l’aeroport de Barajas va trobar en Roger demanant un exemplar de cada hamburguesa existent, sempre i quan estigués tot ben triturat, per poder-ho beure amb una canya. N’ex-Jordi va anar corrent cap en Roger i va ser llavors quan va començar una trepidant conversa:

- Ei Roger! Com anem?
- Bé, tirant...
- Ens veiem!

N’ex-Jordi ja se n’anava, però va tornar a recordar la mateixa imatge, que ja se li havia tornat a oblidar, i va tornar a entrar al McDonald’s:

- Roger no ho facis, ho sé tot. Encara estàs a temps de portar una vida normal, jo t’ajudaré.
- Què és el que saps? No necessito ajuda. Per cert, veig que em vas fer cas i que t’has canviat de sexe, ara ets un Roger més, ben fet.
- No em canviïs de tema. Sé la teva malaltia, vaig veure l’informe mèdic a la teva guixeta.
- Sí... bé... com hauràs vist és una malaltia crònica, però no de Narnia, i per tant no té cura.
- Ja ho sé, sempre t’agradaran les coses repugnants, però tu i jo sabem que no són saludables.
- No ho puc evitar, ja m’agradaria poder-me controlar, però és imposs...
- Calla! Roger tinc la solució!
- No té solució, he visitat els millors especialistes del món i m’han dit que no hi ha res a fer.
- Mira, oi que la fascinació per l’horror afecta a 1 de cada redimoni de Rogers? (sort que li hem escurçat anteriorment el nom, sinó hauria hagut de tornar a escriure el número 97.340.916.46712)
- Sí, només a 1 de cada redimoni (per si no ha quedat clar, 1 redimoni = 97.340.916.46712 unitats)
- Però no afecta a cap Jordi, a cap Manel, a cap Eustaqui, ...
- No t’entenc. Què vols dir? On vols anar a parar?
- Molt fàcil. Només t’has de canviar de sexe amb qualsevol altre nom i automàticament et lliuraràs d’aquesta malaltia!
- Tens raó, no hi havia caigut! Moltes gràcies! Vaig ara mateix a tramitar el canvi de sexe. Ah! I ho sento per haver-te fet canviar de sexe de Jordi a Roger.

En Roger va anar al registre civil i va poder canviar-se de sexe, el nom escollit va ser Jordi, com a acte d’agraïment al seu amic (per tant el conegut com a Roger fins ara, passarà a ser n’ex-Roger per nosaltres)

Anys més tard, n’ex-Jordi i n’ex-Roger es van retrobar, i tots dos eren molt feliços amb les seves respectives vides.
No va tenir tanta sort el seu amic Pol, que patia trastorn bipolar i es va desdoblar en dos Pols, un que sempre estava de bon humor (en Pol Positiu) i l’altre que sempre estava deprimit (en Pol Negatiu). A més a més els dos Pols eren gays i s’atreien entre ells.